Hal·ladj Ulls del coneixement, missatgers de l’U

Aquí em tens, aquí em tens, secret meu i confidència meva! Aquí em tens, aquí em tens, la meva meta i el meu sentit! Jo Et crido... No! Ets Tu qui em crida cap a Tu! Com t'hauria pogut invocar dient "ets Tu" si Tu no m'haguessis xiuxiuejat "sóc Jo“?

Què faré amb aquest Amant que em té fascinat, oh Senyor! La meva malaltia ha esgotat els meus metges. Em diuen: “Guareix-te amb Ell!" Però jo dic: "Pot algú guarir-se d'un mal amb aquest mateix mal?"

El meu amor pel meu Senyor m'ha arruïnat i m'ha consumit, com em podria queixar al meu Senyor del meu Senyor? Certament, jo l'entreveig, i el meu cor el coneix, però res no el sabria expressar llevat dels meus parpelleigs. Desgraciat és el meu esperit per culpa del meu esperit, ai de mi per culpa meva, jo sóc l'origen mateix de la meva desgràcia!

Sóc com un nàufrag a l'alta mar de qui només els dits sorgeixen demanant ajuda. Ningú no sap què em passa, només Aquell que s'ha ficat dins el meu cor. Ell coneix bé quin mal m'ha escomès, i del Seu voler depèn que jo mori i revisqui!

Encara que t'amaguis als meus dos ulls en l'invisible, el meu cor observa el teu clarejar, en la distància, des de lluny.

Tinc dos vigies, les meves oïdes, que constaten que l'estimo, i dos més, els meus ulls, que constaten que Tu em mires.   Cap més pensament que Tu travessa la meva intimitat. La meva llengua no diu res, llevat del Teu amor.   Si miro cap a l'est, Tu n'ets l'orient; si miro cap a l'oest, Tu ets dret davant meu; si miro amunt, Tu ets sobre meu; si miro avall, Tu ets per tot arreu.   Ets Tu qui dóna a tot el seu lloc sense ser enlloc, Tu ets en tot el tot, sense ser perible.

Ets el meu cor i el meu esperit, la meva consciència i la meva inspiració, i el ritme del meu alè, i el nus del meu organisme.

El teu Esperit s'ha barrejat amb el meu esperit com es barreja el vi amb l'aigua pura.   Així que alguna cosa Et toca, em toca a mi! Així doncs, Tu, ets jo, en tot!

Ah! Sóc jo, ets Tu? Això faria dos déus. Lluny de mi, lluny de mi el pensament d'afirmar "dos"!

Oh Tu, que ets la Reunió del tot, ja no ets "un altre" per a mi, sinó que ets "jo mateix"!

Quan tu m'has vist, L'has vist, i quan L'has vist, ens has vist.   El Seu esperit és el meu esperit i el meu esperit és el Seu esperit; som dos esperits vivint en un sol cos.

Entre Tu i jo, hi ha un "sóc jo” que em turmenta. Ah! Que el Teu "Sóc Jo” s'emporti el meu "sóc jo" lluny d'entre nosaltres dos!

La meva mirada, amb l'ull del coneixement, va deslliurar el pur secret de la meva meditació; i una claror va sorgir, en la meva consciència, més tènue que qualsevol concepció aprehensible. Em vaig submergir sota l'onada del mar de la meva reflexió, lliscant-hi com llisca una fletxa.

I el meu cor es va posar a volar, amb les plomes de l’anhel fixades a les ales de la meva determinació, pujant cap a Aquell a qui, si m'interroguen sobre Ell, assenyalo amb un símbol, però no L'anomeno.

Al final del vol, un cop travessats tots els límits, vaig vagarejar pels deserts de la proximitat i, mirant llavors en un mirall d'aigua, Li vaig veure reflectit, sense que anés més enllà dels trets del meu rostre.

Vaig avançar vers Ell, per presentar-li la meva submissió, arrossegat per la força del meu abandó; i ja l'amor, amb el ferro roent de l’anhel, havia gravat en el meu cor la Seva empremta!

I la visió de mi mateix em va abandonar, i em vaig apropar tant a Ell que fins i tot vaig oblidar el meu nom.

Déu m'ha parlat, des del fons del meu cor, i el meu coneixement ha pres forma en els meus llavis. Se m'ha apropat, a mi que era lluny d'Ell; m'ha fet el seu íntim, i el seu escollit.

En el meu cor hi havia molts desigs, però tots han confluït, des que el meu ull t'ha vist.   I el que jo desitjava m'ha desitjat, a mi, mestre de criatures, ara que Tu ets el meu Mestre.   Amics i enemics m'han censurat a causa Teva només per desconeixement de la meva angoixa.   He deixat als altres el seu ser en "aquest món“ i la seva devoció per lliurar-me solament a Tu, la meva devoció i el meu "món".

Oh, consciència de la meva consciència, que Et fas tan tènue que vas més enllà de la imaginació de tota criatura vivent!   I que, patent i ocult alhora, tot ho transfigures des del seu mateix interior!

La teva imatge és als meus ulls, el teu record és als meus llavis, la teva llar és al meu cor, on doncs T'amagues?

Primer el recolliment, després el silenci; més tard l'afàsia i el coneixement; després la descoberta; finalment, la nuesa.

Primer l'argila, després el foc; més tard la claredat i el fred, després l'ombra; finalment, el sol.

Primer les roques, després la plana; més tard el desert i el riu, després l’allau d’aigua; finalment, terra ferma.

I és primer l'embriaguesa, després la sobrietat; més tard l’anhel i l’apropament, després la trobada; finalment, la intimitat.

I és primer l'abraçada, després la distensió; més tard la desaparició i la separació, després la unió; finalment, la calcinació.

I és primer l'angoixa, després la recordació; més tard l'atracció i la conformitat, després la il·luminació; finalment, la unció.

Frases aquestes accessibles només per aquells que consideren que aquest món no val més que un ral.   Remor de veus confuses darrere la porta, però és sabut que les converses dels homes, quan algú s'apropa, s'ensordeixen en un murmuri.

Si els genets de l’allunyament t’assetgen, i la desesperació crida "ja no hi ha esperança", agafa amb la teva esquerra l'escut de la submissió, i amb la teva dreta branda l'espasa dels plors.   En guàrdia, estigues a l’aguait, Protegeix-te de l’emboscada de la ruptura.   I encara que, en la foscor, et sentis abandonat, continua endavant, a la llum de la torxa de la puresa.

Digues a l'Estimat: "Mira el meu abaixament; concedeix-me el Teu perdó abans de la trobada. I en nom de l'amor, no Li giris l'esquena a l’enamorat, sense haver-lo recompensat amb una esperança”.

Durant el dia Tu ets, en veritat, el meu company i en la fosca, el meu amic.