Per a explicar què va passar utilitzarem fragments d'un text literari preexistent que narra un fet molt semblant (a excepció del final). Més endavant es donaran detalls d'aquest text literari.

Comença la narració. Els corxets indiquen la utilització selectiva del text original, per a aconseguir la coïncidència exacta entre la narració literària i la nostra història.

Fins aquí, les imatges eren genèriques, obtingudes per Internet (confiant en la generositat dels propietaris). A partir d'aquesta, les fotografies mostren els fets concrets que us expliquem. Aquesta fotografia no és realment al fons de la bassa sinó a casa, però s'ha utilitzat aquí perquè acompanya bé el text i és veu l'Espetec sencer (tot i que borrós).

La bassa no era completament seca, en el nostre cas, però una part del fons ho era, i una part era coberta de llots semi-eixuts. En aquesta fotografia, l'Espetec es va aixecar després de romandre una bona estona ajagut i immòbil. Ho va fer quan es va adonar que baixàvem una escala de mà.

En aquesta imatge, com en la següent, es vol donar idea de la profunditat de la bassa.

La guineu es va arraconar al punt amb més fondària fugint de qui pretenia ajudar-la a sortir de la trampa.

Aquest és l'estat en què vam descobrir l'Espetec. No es movia en absolut. Ens va costar apreciar els seus moviments respiratoris. Aquell mateix matí, més d’hora, uns agents rurals havien improvisat una rampa amb uns taulons, que arribava a uns 2 metres del cim de les parets de la bassa, i amb un pendent més indicat per a un mico que per a una guineu en l'estat que es veu a la imatge.

Aquí acaba la coïncidència entre el text literari i l'aventura de l'Espetec. Tot i la por que li feia aquell homínid en actitud caçadora, aquest va ser el principi de la fi del seu drama.

Aquí desvelem l'origen del text. Les fotografies segueixen explicant la història pel seu compte.

Ens vam protegir mans i braços de les possibles mossegades de la guineu. Així que la vam agafar, la vam immobilitzar amb una camisa de força casolana. Quan al text, el Jaume es va assabentar de l'aventura i ens va deixar unes fotocòpies amb el text occità original i unes senzilles il·lustracions a tinta.

Al principi, tots estàvem prou impressionats com per fer fotografies. Així, no ha quedat documentat el moment de l'ensabonada amb aigua calentona i posterior esbaldida. L'assecat es va allargar força, però a l'Espetec li va suposar una llarga sessió de massatge suau. Per cert, una sessió rematada, inesperadament, per una altra de reiki.

Un pic sec i ben embolicat, l'Espetec es va quedar en la posició que el vam deixar, vençut i, potser, confiat. Va rebutjar el menjar de la nostra mà, i l'endemà no havia tocat els plats variats que li vam deixar. Per la nit s'havia excavat un cau a la terra, però passat el migdia va decidir que aquell pati no era una bona residència per a ell, i es va fer fonedís.

Va ser una aventura col·laborativa. Aquesta presentació és perquè tots els implicats la poguem evocar, i també compartir-la amb altres persones.

La presentació s'ha fet amb el mòdul de diapositives d'OpenOffice 3.3.0. Els retocs de les imatges s'han fet amb el Gimp 2.6 i el Preview 5.5.1 del MacOS X. El text s'ha extret d'un exemplar adquirit de l'edició de Galerada SCCL de “Verd Paradís II” (Max Roqueta).

El rescat de l'Espetec Aquesta història narra un fet real, tant si ho creus com si no. El més curiós és que, quan va passar... algú ja l'havia escrit. Sí, sí, encara que no t'ho creguis!

Rei mentre seràs als teus domenys, vet aquí la llei [...]. Hi senyorejava [...] narius al vent, lluenta de pèl, [...] ensumava amb delit [...] fines olors de feristela.

I ara [...] era allà, al fons de la bassa [...], seca de feia [...] anys, plena de romegueres, rocs i lloses caigudes de la paret.

Presonera de la gran bassa [...] per haver sortit dels seus domenys.

Què esperava? De poder botar ben amunt per saltar aquella paret i tornar a caçar conills, llebres i perdiganyes per entre els brucs. I poder menjar, perquè una bèstia ferotge li rosegava el ventre [...].

Ho havia tornat a intentar més de vint cops, fins que ja no pogué més, extenuada. Es deixà anar a terra, panteixant, tot traient la llengua seca.

Al final acabà mastegant herba seca. [...] magra, anorreada, [...] sense esma, amb les cames mortes. Ara, si provava d'alçar-se, tentinejava.

Tornà a aclucar els ulls. Es deixà anar d'un costat. Una fatiga espessa l'encastava a terra, més feixuga que la por. Tot li era igual.

Són frases extretes del llibre “Verd Paradís II”, escrit per Max Roqueta (1974, Institut d'Estudis Occitans), ...

... traduït de l'occità al català per Jaume Figueras i Trull (2005, Galerada SCCL), ...

... i que inclou la narració “La guineu a la bassa”.

El nostre “Espetec” feia espetegar les dents de por, febre, esgotament i fam. Així que es va veure les orelles, va decidir retornar “als seus domenys”.

Agraïments A la Sílvia, per batejar una guineu i oferir-li un racó de les nostres vides. Al Jaume, per parlar-nos de Max Roqueta i Verd Paradís. Al Julio i la Cristina, per ser al peu del canó. Als agents rurals, per no res. A l'Espetec, per resistir. Als amics (Susana, Jos, Emily i Daniëlle) pels massatges i la perruqueria. Al Capi, pel reiki.

Coses d'en Pete u'Line Penedès Mediterrània Occidental Planeta Terra 3 de novembre de 2011 dia de Santa Sílvia