catalan07

+1

No comments posted yet

Comments

Slide 1

ANTOLOGIA POÈTICA Eva Giménez Lara Martínez Cristina Calvo

Slide 2

Vicent Andrés Estellés Vicent Andrés Estellés va néixer a Burjassot a la comarca de l’Horta de València l’any 1924. Estellés està considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, i també és un dels poetes més grans en llengua catalana del segle XX. L’escriptor tenia dotze quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola, i per tant, la guerra va influir especialment a la seva obra, sent la mort un tema molt utilitzat.   Més tard va passar la joventut a València, i es va aficionar a la literatura de forma autodidacta. A València va treballar com a periodista i va conèixer a Isabel, amb qui es va casar i la qual juntament amb la mort de la seva filla van marcar la seva obra literària.

Slide 3

Poema “Els amants” No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l’amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d’una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l’edat, i tot això i allò.   No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Slide 4

Comentari d ”Els amants” “Els amants” és un poema que es troba dins del “Llibre de meravelles” publicat l’any 1971 i escrit per l’autor valencià Vicent Andrés Estellés. El poema està format per versos d’art major de 12 síl·labes amb cesura, formant dos hemistiquis de 6 síl·labes. Tots els versos són lliures ja que no presenten cap tipus de rima. El poema tracta de la passió entre dos amants, els quals semblen ser l’autor del poema i una dama. Al llarg de tota l’obra s’evoca a través del record la passió que sentien, una passió on tot era fogositat. Els enamorats s’amaven en qualsevol racó, i no eren defensors d’un amor tranquil, sinó que eren salvatges i bruscos. Ara, i després de molt de temps, encara recorden aquells moments de passió. Amb el vers “Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.”, l’autor vol remarcar que el seu amor no es com l’amor platònic de Petrarca, ja que en aquest cas és un amor correspost, i aquest amor no s’amaga en secret. Al mateix temps apareix el vers “Les estances de Riba i les Rimas de Bécquer. “ on també es diu que el seu amor es diferent al de Bécquer. El seu és un amor carnal, de desig. Ells són uns amants que no s’amaguen, que deixen veure els seus sentiments i, encara que de vegades ell ha desitjat un amor amable i educat no ho ha aconseguit i ha continuat sent un amor bàrbar.

Slide 5

Jacint Verdaguer Jacint Verdaguer va néixer l’any 1845 a Folgueroles, poble de la comarca d’Osona. Verdaguer és el gran poeta de la Renaixença i el creador de la llengua literària moderna. La seva obra compren la poesia èpica i lírica; la prosa narrativa i periodística, i la literatura de viatges. Jacint Verdaguer va trobar en la sensibilitat romàntica els elements adequats per poder expressar el seu temperament idealista, apassionat i rebel. En les seves obres trobem els aspectes més característics del moviment romàntic : · El protagonisme de la natura, els mites i els símbols, la imaginació, la nostàlgia del passat, el sentimentalisme, l'interès per la cultura popular, el nacionalisme , etc. Per això Verdaguer és considerat la gran figura del Romanticisme català.  

Slide 6

Poema “Los dos campanars” Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies, Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel, i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies aqueixes valls de salms i melodies la terra d'àngels i de sants lo cel?   Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri, escola de l'amor de Jesucrist? On és, oh soledat!, lo teu salteri? On tos rengles de monjos, presbiteri, que, com un cos sens ànima, estàs trist?   D'Ursèol a on és lo Dormitori? La celda abacial del gran Garí? On és de Romualdo l'oratori, los palis i retaules, l'ori evori que entretallà ha mil anys cisell diví?   Los càntics i les llums s'esmortuïren; los himnes sants en l'arpa s'adormiren, la rosa s'esfullà com lo roser; com verderoles que en llur niu moriren quan lo bosc les oïa més a pler.   Dels romàntics altars no en queda rastre, del claustre bizantí no en queda res: caigueren les imatges d'alabastre i s'apagà sa llàntia, com un astre que en Canigó no s'encendrà mai més.   Com dos gegants d'una legió sagrada sols encara hi ha drets dos campanars: són los monjos darrers de l'encontrada, que ans de partir, per última vegada, contemplen l'enderroc de sos altars.   Són dues formidables sentinelles que en lo Conflent posà l'eternitat; semblen garrics los roures al peu d'elles; les masies del pla semblen ovelles al peu de llur pastor agegantat.   Una nit fosca al seu germà parlava lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu? Alguna hora a ton cant me desvetllava i ma veu a la teva entrelligava cada matí per beneir a Déu.   -Campanes ja no tinc- li responia lo ferreny campanar de Sant Martí-. Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia! Per tocar a morts pels monjos les voldria; per tocar a morts pels monjos i per mi.  

Slide 7

Poema “Los dos campanars” Que tristos, ai, que tristos me deixaren! Tota una tarda los vegí plorar; set vegades per veure'm se giraren; jo aguaito fa cent anys per on baixaren; tu que vius més avall, no els veus tornar?   -No! Pel camí de Codalet i Prada sols minaires i llauradors: diu que torna a son arbre la niuada, mes ai!, la que deixà nostra brancada no hi cantarà mai més dolces amors.   Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra; nosaltres damunt seu anam caient; lo segle que ens deu tant ara ens aterra, en son oblit nostra grandor enterra i ossos i glòries i records se'ns ven.   -Ai!, ell ventà les cendres venerables del comte de Rià, mon fundador; convertí mes capelles en estables, i desniuats los àngels pels diables en eixos cims ploraren de tristor.   I jo plorava amb ells i encara ploro, mes ai!, sens esperança de conhort, puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro, i de pressa, de pressa, jo m'esfloro, rusc on l'abell murmuriós s'és mort.   -Caurem plegats- lo de Cuixà contesta- Jo altre cloquer tenia al meu costat; rival dels puigs, alçava l'ampla testa, i amb sa sonora veu, dolça o feresta, estrafeia el clarí o la tempestat.   Com jo, teia nou-cents anys de ma vida, mes, nou Matusalem, també morí; com Goliat al rebre la ferida, caigué tot llarg, i ara a son llit me crida son insepult cadavre gegantí.   Abans de gaire ma deforme ossada blanquejarà en la vall de Codalet; lo front me pesa més i a la vesprada, quan visita la lluna l'encontrada, tota s'estranya de trobar-m'hi dret.   Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures tu baixaràs a reposar amb mi, i ai!, qui llaure les nostres sepultures on foren Sant Miquel i Sant Martí-.   Aixís un vespre els dos cloquers parlaven; mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol, recomençant los càntics que ells acaben, los tudons amb l'heurera conversaven, amb l'estrella del dia el rossinyol.   Somrigué la muntanya engallardida com si estrenàs son verdejant mantell; mostrà's com núvia de joiells guarnida; i de ses mil congestes la florida blanca esbandí com taronger novell.   Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l'altívol Pirineu.        

Slide 8

Comentari “Los dos campanars” Aquest poema pertany a l’obra Canigó, de l’escriptor Jacint Verdaguer. En el poema, apareixen reflectits els sentiments d'enyorança i nostàlgia de l'autor cap a l'antiga forma de viure a Catalunya, i sobre la gent que ha anat canviant i s'ha modernitzat. El poeta compara els campanars de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó amb dos gegants i els demana que li expliquin com han succeït els canvis a Catalunya i com ha anat canviant la gent al llarg del temps. El poeta mitjançant una personificació continua fa dialogar els dos campanars. El campanar de Cuixà pren una posició més esperançadora, mentre que el de Sant Martí manifesta totes les desgràcies i desolacions que han viscut i les que els esperen. El poema conclou amb la veu del poeta narrador, que acaba amb la proclamació a favor de la preservació del Canigó com a símbol de la pàtria.

Slide 9

Comentari “Los dos campanars” ESTRUCTURA: En la 1a estrofa el poeta ens explica que hi ha dues abadies. Des de la 2a fins a la 7a l’autor ens parla sobre com han anat canviant al llarg del temps les abadies. De la 8a a la 18a hi ha un diàleg entre els dos campanars de les abadies i parlen sobre fets que han passat al llarg del temps. De la 19a a la 20a el poeta ens diu que aquest diàleg era entre “els dos cloquers” (els dos campanars). Finalment en la última estrofa diu que les coses que es construeixen en un segle, un altre les enterra però que els fets succeïts no es poden esborrar. MÈTRICA: Els versos són decasíl·labs, és a dir, d’art major. L’esquema mètric és: ABAAB CDCCD EFEEF... La seva rima és consonant.

Slide 10

Joan Maragall Joan Maragall va néixer el 10 d’octubre del any 1860 a Barcelona. Era d'esperit romàntic i va participar en el moviment modernista. La seva teoria de la "paraula viva" en poesia no tan sols tenia una significació estètica sinó també humana, ja que entenia el fet poètic com a manifestació natural, no elitista. Maragall era pròxim a la societat i capaç d'influir-hi. Arran de la crisi de la Setmana Tràgica (1909), i gairebé sol entre els intel.lectuals, va reaccionar amb els articles “Ah, Barcelona...”, “La ciutat del perdó” i “L'església cremada”, insistint en la part de responsabilitat que pertocava a la burgesia catalana. La visió estètica de Joan Maragall pot resumir-se en una sola paraula : sinceritat. La poesia és "paraula viva", segons la seva expressió. La forma ha de tenir una independència absoluta, i ha d'adaptar-se a la traducció directa del pensament, a vegades, per damunt de la incorrecció.

Slide 11

Poema “oda a Espanya” Escolta Espanya, - la veu d'un fill que et parla en llengua – no castellana; parlo en la llengua – que m'ha donat la terra aspra: en aquesta llengua – pocs t'han parlat; en l'altra, massa.   T'han parlat massa – dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries – i els teus records, records i glòries – només de morts: has viscut trista.   Jo vull parlar-te – molt altrament. Per què vessar la sang inútil? Dins de les venes – vida és la sang, vida pels d'ara – i pels que vindran: vessada és morta. Massa pensaves – en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies – a mort els fills, te satisfeies – d'honres mortals, i eren tes festes – els funerals, oh trista Espanya!   Jo he vist barcos – marxar replens dels fills que duies – a que morissin: somrients marxaven – cap a l'atzar; i tu cantaves – vora del mar com una folla.   On són els barcos? - On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava: tot ho perderes, - no tens ningú. Espanya, Espanya – retorna en tu, arrenca el plor de mare!   Salva't, oh! salva't – de tant de mal; que el plor et torni fecunda, alegre i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols.   On ets, Espanya? - No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? Has desaprès d'entendre an els teus fills? Adéu Espanya!    

Slide 12

Comentari “oda a Espanya” En aquesta obra l’autor fa una crítica a Espanya, degut a que creu que s’ha parlat massa castellà a Catalunya, i pensa que ja és hora de que les coses canviïn, és a dir, que es parli més el català, ja que és la llengua pròpia de la terra. L'autor estableix un diàleg amb ''Espanya'', on li explica els motius de la seva queixa, i per tant apareix una continua personificació. El narrador és el propi poeta.   El poeta creu que a Espanya només l’importa l’honor i que per tant s’ha vessat molta sang inútilment. Maragall fa servir el tòpic literari ubi sunt (on son?), i és fa preguntes com ara <on son els barcos? / On són els fills? / On ets Espanya?..>   Finalment fa referència a una buscada independència de Catalunya amb el vers “Adéu Espanya!” MÉTRICA:   Són vuit estrofes, de versos octosíl·labs, amb cesura (4+4).   La rima és assonant, i el seu esquema mètric és: --aa-, no es compleix en les sextetes. La majoria són versos lliures.

Slide 13

Comentari “oda a Espanya” ESTRUCTURA:   ·De l'estrofa 1a a la 3a l’autor és considera fill d’Espanya, però que en llengua “no castellana”, és a dir la llengua de la seva terra, i es queixa de que no es parla prou el català. ·L'estrofa 4a parla de que només per honor han mort molts fills. ·De l'estrofa 5a a la 6a i la 8a, es veu un clar exemple del tòpic ubi sunt, ja que demana on són els barcos, els fills, la mateixa Espanya.. ·L'estrofa 7a li demana que se’n adoni de que és un bé per a Espanya la seva modernització. ·L'estrofa 8a demana que s'ha fet d'Espanya, i conclou finalment el poema amb un <Adéu Espanya!>, el qual pot simbolitzar una possible independència.

URL: