“Sense carisma no hi ha lideratge” Raimon Ribera, 13.12.11

Crec oportú començar fent una distinció elemental entre dos sentits en els que emprem quotidianament el terme lideratge (i que barregem contínuament).

Líder 1: el que mana, el que encapçala, el que presideix; el que està en una posició jeràrquicament elevada o que té molt de poder (el cap – el “jefe”-, el dirigent, el president, el director…). Líder 2: el que guia, el que mobilitza un grup a través d’una visió.

La noció de líder 1 es correspon amb una visió del lideratge més aviat com a posició, lloc, càrrec. La noció de líder 2 es correspon amb una visió del lideratge més aviat com a procés, interinfluència, interrelació.

Seria aquella persona que s’insereix en una interrelació (una influencia mútua) amb un grup de persones (un equip, uns col·laboradors, la gent que està enrolada, els seguidors...) mitjançant una visió, la qual és formulada i proposada pel líder (que d’alguna manera se’n fa avalador, la connota, la qualifica) i és assumida, lliurement i voluntàriament, pels seguidors, perquè aquests copsen que el compromís amb aquella visió els ofereix una oportunitat engatjadora per a les seves vides. Completem aquesta definició de líder 2:

(quan el líder 1 ho arriba a ser perquè és líder 2, o quan el líder 1 també és líder 2) Aquestes nocions no són incompatibles

En aquesta zona de superposició hi situem els líders històrics mítics (els que tots coneixem o podem conèixer, i que ens són referència compartida)

Per donar un tomb més a aquesta distinció, proposo com a breu exercici considerar dues frases ben normals que ens permetin copsar-la millor i assenyalar la complexitat del tema (imaginem que són titulars d’un article a la premsa...).

1. “És el President Mas un líder?” Traducció amb la nostra distinció en joc: “El President Mas, que òbviament és un líder 1, és també un líder 2?” La pregunta està ben formulada des del punt de vista dels que procurem limitar-nos a utilitzar el terme “líder” per a referir-nos al líder 2. Si no, és ambigua, no queda clar a què es refereix.

2. “És el President Mas un bon líder?” Traducció 1: “És el President Mas un competent líder 1?” Traducció 2 (la mateixa que abans): “El President Mas és també un líder 2?” Traducció 3: “És el President Mas, a més de líder 1 i líder 2, una bona persona, amb una sana relació amb els seus seguidors i una visió moralment valuosa?”

Aquí, a la distinció entre líder 1 i líder 2 hi hauríem d’afegir la distinció entre bo 1 (relacionat amb l’eficiència: “un bon ganivet”) i bo 2 (relacionat amb la moralitat: “una bona persona”). Hi ha qui ho expressa gràficament amb la distinció entre un “bon líder” i un “líder bo”.

I llavors sorgeix aquella fantàstica pregunta, elemental però de resposta incerta: “Hi pot haver un bon líder bo?”

Encara cinc breus notes més sobre el lideratge 2:

Els líders 2 que no són també líders 1 acostumen a quedar més en l’anonimat, però això no vol dir que no hi siguin i no juguin el seu paper. Primera

El líder 2 és excepcional (quantitativament i qualitativament), però n’hi ha més dels que ens pensem, ja que poden aparèixer a nivells molt diferents. Segona

Un líder 1 ha d’haver triomfat per arribar on ha arribat. En canvi, un líder 2 no és necessàriament un triomfador. Pot triomfar, però no és el triomf el que el fa ser líder. Tercera

El líder 2 no genera novetat personalment, sinó que estimula la generació de novetat per part de l’equip. És un estimulador o catalitzador de creativitat. Quarta

El lideratge 2 és improgramable. Es dóna quan es dóna. Tampoc no es pot exportar, és situacional, contextual. Cinquena

Perquè avui en dia es parla tant de lideratge? Aquesta distinció entre lideratge 1 i lideratge 2, entre altres coses, ens ajuda a respondre a aquesta pregunta: Dues grans raons:

I Per l’atractiu del lideratge 1 (tots volem manar, ser importants, estar a primera fila, ser jefes...)

II Per la necessitat de lideratge 2 donada la seva insòlita capacitat de resoldre situacions d’extrema dificultat, siguin 1) d’adaptació a nous reptes o 2) de trobar nous camins on sembla que no hi ha sortida

És la combinació d’aquestes dues raons el que fa que parlem massa de lideratge. Crec, com en Carlos, que el lideratge està massa de moda, en detriment de la gestió, de la direcció, que semblen haver quedat relegats a una segona categoria. (I això és incorrecte i perillós. I les escoles de negocis ens hem apuntat a aquesta tendència).

Tant de bo poguéssim parlar menys de lideratge i limitar l’ús del terme líder a la segona accepció. Jo ho preferiria. Però reconec que és difícil trencar unes dinàmiques molt arrelades en els nostres espais comunicatius. Haurem, doncs, de prendre paciència i acostumar-nos a utilitzar la prudència i el discerniment a l’hora d’interpretar a què ens referim quan utilitzem el terme.

La distinció entre lideratge 1 i lideratge 2 no pretén descriure la realitat. En la pràctica, les coses van molt més barrejades, i aquesta dificultat de separar explica que acabem utilitzant un únic terme: com que costa delimitar clarament les coses, fem servir una sola paraula i que cadascú s’espavili com pugui. Una matisació més

La dificultat de separació s’accentua quan constatem que: 1) el lideratge 2 sempre genera poder 2) el lideratge 1 predisposa als seguidors a atorgar carisma a la persona que l’exerceix.

Tot i això, la distinció entre lideratge 1 i lideratge 2 sembla ser una eina fecunda a l’hora de mirar de comprendre millor la dinàmica de la realitat, de mirar d’entendre més bé com funcionen les coses (podríem dir que és una distinció teòrica per a facilitar determinades anàlisis).

Fetes aquestes matisacions, ja podem anar pel carisma.

Què és el carisma? És una capacitat espontània (no programada, no apresa) d’incidir de manera notable en els altres de forma directa, a nivell emocional o subconscient (commovent, interpel·lant, mobilitzant). O sigui: incidir en els altres sense intermediació del raonament lògic, de l’explicació i la demostració, tot i que després aquesta incidència directa pot ser processada per la raó del qui la pateix (i del qui l’exerceix), passant-se de l’emoció a la convicció, de la commoció al convenciment.

Algunes aproximacions complementàries (que trobareu pels diccionaris): És una barreja de caràcter, influència i habilitats socials que ofereix com a resultat una qualitat de la personalitat que atreu els altres i els fa més receptius a les idees del que la té. És una capacitat que tenen certes persones de suscitar amb facilitat atenció, admiració i adhesió per part d’altres, gràcies a una qualitat "magnètica" de personalitat o d’aparença. És el poder especial d’una persona per inspirar fascinació i lleialtat. També se’n parla com de la capacitat d’exercir autoritat en base a la creença dels seguidors en les capacitats exemplars de santedat, heroisme o excepcionalitat d’una persona.

O com un tret que es troba en persones la personalitat de les quals es caracteritza per un encant personal i un magnetisme (atractiu), juntament amb innates i poderosament sofisticades habilitats de comunicació i persuasió interpersonals. La persona carismàtica és considerada com a capaç d’utilitzar la seva mateixa manera de ser, més enllà de només la paraula o la lògica, per interactuar amb altres éssers humans d’una forma directa i personal, transmetent-los amb eficàcia un raonament o un concepte.

Tan excepcional és la possessió d’aquesta qualitat anomenada “carisma” que els antics la consideraven com un regal dels déus, el que és una manera molt gràfica de subratllar aquesta excepcionalitat i aquesta força peculiar que la caracteritzen. Regal dels déus, o sigui no fruit del propi esforç, de la voluntat de l’individu; quelcom que no pots planificar d’obtenir.

Sembla ser que el gran sociòleg francès Pierre Bourdieu (1930-2002) subratllava que un líder només té carisma si altra gent accepta o considera que en té. Sembla una obvietat, però sovint tendim a pensar en el carisma com a quelcom que depèn només de l’individu que el posseeix. I no és així: el receptor és tan important com l’emissor per trobar-nos davant d’un exercici de carisma.

Bourdieu també apuntava que sovint el carisma depèn d’un “acte inaugural” (com ara una batalla decisiva o un discurs emocionant) després dels quals la persona passa a ser vista com a carismàtica (el cas Obama encaixaria en aquesta via del discurs impactant). O sigui: de vegades el regal dels déus -o dels altres (és el mateix?)- es vehicularia a través d’un fet excepcional, i a partir d’aquest fet, la gent consideraria que aquella persona té carisma, i així seria mentre no es desfés l’encant.

Per tant, el carisma no és ben bé o no és només una qualitat personal, una característica innata: te l’han de reconèixer els altres, que l’han de copsar o atorgar-te-la. És, doncs, bàsicament una dinàmica relacional, un tipus de connexió entre una persona i les que l’envolten, i si es trenca aquesta connexió, adéu carisma. Els déus -i els altres- poden ser també capriciosos a l’hora de recuperar regals que han donat, fet que enforteix encara més la pertinença de la metàfora del “regal”.

De fet, la imbricació del carisma amb aquesta condició de regal queda recollida en la seva etimologia (en grec χάρισμα /jarisma vol dir "present diví“, “do diví”, do de gràcia”, "regal diví“).

El carisma en l’àmbit religiós Per a la tradició ortodoxa grega, charisma és qualsevol gràcia especial concedida per Déu a un individu. En diverses confessions cristianes, s’anomena carisma a un do donat per l’Esperit Sant a un creient per edificar espiritualment a una comunitat cristiana; se’l veu com un do diví concedit a algunes persones o grups de persones.

El carisma és un regal destinat a afavorir la construcció de la comunitat. No es rep el carisma per a lluïment del receptor, sinó per afavorir els qui l’envolten, i per això aquests el reconeixen i l’acullen amb goig. Qui disposa d’aquesta qualitat no la pot considerar “seva”, utilitzable per als seus interessos; en aquest cas, la qualitat es corromprà i li serà presa. Se l’ha de considerar sempre com a eina per fer un servei al grup, per vertebrar un col·lectiu.

El carisma en l’àmbit polític La noció de carisma també s’utilitza en l’àmbit de la teoria social i política, on va ser introduïda pel gran Max Weber (1864-1920), en el marc de les seves teories sobre el poder, per explicar com un cert magnetisme personal esdevenia font de legitimitat del lideratge de grups. Ell va definir l’autoritat carismàtica com a una de les tres formes d’autoritat (essent les altres dues l’autoritat tradicional i l’autoritat legal o racional).

Es considera que Weber defineix el carisma al Capítol III, § 10 de “Economia i Societat” (Wirtschaft und Gesellschaft), publicat el 1922, veient-lo com a "la qualitat, que cal considerar com a extraordinària (condicionada màgicament en el seu origen, tant si es tracta de profetes com de fetillers, àrbitres, caps de cacera o cabdills militars), d’una personalitat, en virtut de la qual aquesta persona és considerada com a posseïdora de forces sobrenaturals o sobrehumanes, o almenys específicament extra quotidianes i no assequibles a qualsevol altre, o com a enviat de Déu, o com a exemplar i, en conseqüència, com a "Führer" (cap, cabdill, conductor, capdavanter, guia, líder)."

Sembla ser que per Weber l’autoritat carismàtica es basaria en la devoció a la santedat excepcional, a l’heroisme o al caràcter exemplar d’un individu, i en els patrons normatius o en l’ordre revelats o manats per ell. Seria una determinada qualitat d’una personalitat individual en virtut de la qual aquesta persona és diferenciada de la gent normal i és tractada com si tingués poders o qualitats extraordinaris. Aquestes qualitats o poders no són accessibles a la persona ordinària (per això són considerats com d’origen diví).

Max Weber també veia l’autoritat carismàtica no tant com el fruit de trets de caràcter del líder carismàtic sinó com la mena de relació entre el líder i els seus seguidors (el que pot fer, per exemple, que el poder d’un líder religiós decaigui si els seguidors deixen de considerar que el líder ha estat tocat per la divinitat; la percepció dels seguidors seria rellevant en l’existència d’autoritat carismàtica). Per tant, el carisma es fonamentaria en el “reconeixement” dels seguidors o adeptes.

En conseqüència:

I El carisma és un fenomen més aviat insòlit, infreqüent, “extra-ordinari”, excepcional, estrany, imprecís, incontrolable, incòmode, delicat i perillós.

II El carisma no és només una característica del líder (2), independent del context i sempre present, sinó bàsicament el resultat de la trobada d'unes determinades característiques del líder amb unes determinades necessitats dels seguidors.

III Cal anar amb compte amb el carisma, ja que és molt potent, i si s’utilitza en la mala direcció pot generar grans desgràcies. (“Corruptio optima, pessima”)

Ara bé, la possibilitat de degradació d’una qualitat no té perquè desmerèixer o portar al rebuig d’aquesta qualitat. Del que es tracta és d’evitar aquesta degradació, no de refusar la qualitat. I això està a les nostres mans, depèn de la nostra responsabilitat. Si hi ha degradació se n’ha de responsabilitzar a la persona, no a la qualitat.

Que hi hagi risc de degradació, que hi hagi perill, fa el tema més delicat i exigeix una més fonda responsabilització, és cert. Però evitar el risc a base de refusar o negar valor a la qualitat és una posició desafortunada, que defuig l’exercici del risc i l’assumpció de les pròpies responsabilitats personals, que sempre hi són i són decisives.

IV El carisma fa a la persona del líder (2) més potent, més capaç d’incidir, però no millor o pitjor. No es pot atribuir el mal lideratge al carisma. Ara, és clar, un mal líder (2) (o,més ben dit, un líder (2) dolent), degut al seu carisma, és devastador.

Els perills, doncs, hi són, i són greus. La dinàmica carismàtica és delicada. Però, com dèiem abans, la seva perillositat o la seva possible degradació no tenen perquè portar-nos a deixar-la de banda. Ens és massa preciosa, massa necessària.

V Els lideratges 2, que inclouen necessàriament el carisma, no apareixen per decret ni es fabriquen per encàrrec. Però està a les nostres mans generar un entorn favorable a la seva eclosió o un entorn que mostri el seu recel i obstaculitzi la seva emergència. Aquí hem de ser conscients de quina actitud adoptem, i reflexionar a fons sobre quina creiem que hem d’adoptar.

I ho hem de fer conscients dels perills, evidentment, i per això hi hem posat tant d’èmfasi. Però sabent que aquests perills es poden evitar si tenim una actitud responsable i una ment lúcida. I això ho podem fer si ens treballem a nosaltres mateixos en aquesta línia. Com més lúcids i responsables siguem nosaltres, més ens podrem permetre obrir-nos a la incidència carismàtica (tant com a líders com com a seguidors).

VI Sense carisma no es poden desencadenar processos de creativitat en els grups que permetin trobar sortides allà on racionalment no sembla que n’hi hagin, ni processos d’adaptació a allò que semblava que era impossible adaptar-s´hi. Només a través del carisma es pot activar l’irracional, el subconscient, el creatiu. D’aquí la seva gràcia, la seva dificultat i el seu risc.

VII Es pot ser líder 1 sense carisma, i es pot ser líder 1 amb carisma. Però no es pot ser líder 2 sense carisma. El carisma forma part de la definició de lideratge 2. És una dimensió intrínseca del lideratge 2. No és l’única dimensió, però és una de les imprescindibles.

El carisma és una de les vuit dimensions que ha de tenir un líder (2…)

CONEIXEMENT VISIÓ AUTOCONSCIÈNCIA ACCIÓ ENROLAMENT CARISMA ASSOLIMENT INTEGRITAT

Un líder és algú que: Té coneixement i coneixements Es coneix a ell mateix, és autoconscient És consistent, coherent, autèntic, fiable, digne de confiança, compromès, convençut, amb integritat: no fa trampes, no enganya, no manipula Té una visió (una visió operativa, un projecte) Té carisma, ressona emocionalment en els altres Actua, no és passiu; és un actor, té capacitat d’iniciativa Enrola a d’altres (basat en la visió i les seves capacitats personals) a través d’un compromís voluntari i interactua amb ells. Implica als altres en les tasques, no fa les coses pel seu compte Aconsegueix coses, assoleix resultats, transforma la realitat (ajuda als altres a confrontar els seus reptes, detecta falles i genera solucions,)

VIII Per als que procurem limitar l’ús del terme “lideratge” al lideratge 2, l’expressió “lideratge carismàtic” no té sentit, és una redundància, ja que no veiem possible el lideratge sense carisma. Però si es tendeix a utilitzar lideratge més aviat com a lideratge 1, com a posició jeràrquica, llavors sí que es pot parlar de “lideratge carismàtic”, ja que hi pot haver lideratge 1 sense carisma.

De fet, el terme “lideratge carismàtic” també pot ser una manera d’apuntar a la noció de lideratge 2 des de la de lideratge 1. Però no podem dir “lideratge 1 + carisma = lideratge 2”: encara hi falta com a mínim la visió...

Per tant, i en resum: Parlem molt (massa) de lideratge. Tant l’atractiu del lideratge 1 com la necessitat del lideratge 2 ens hi porten. No diferenciem prou lideratge 1 de lideratge 2, i això crea confusió. Es pot ser líder 1 sense carisma. No es pot ser líder 2 sense carisma. (D’aquí el meu títol, deliberadament provocatiu: “Sense carisma no hi ha lideratge”).

No és el mateix direcció que lideratge (2). Hi ha molta més direcció que lideratge (2). El lideratge (2) és i serà sempre excepcional, minoritari, escàs, imprevisible, improgramable.

La irracionalitat i la no planificabilitat del carisma el fan antipàtic. El seu gran poder el fa sospitós i perillós. No té bona premsa. El carisma aconsegueix desencadenar la creativitat i generar entusiasmes sense saber perquè ni com ho fa. D’aquí la seva gràcia i el seu valor.